AMB PERMÍS D'EN JAIR DOMINGUEZ
Visc
a l'Empordà des de fa vint anys, o sigui que es podria dir que sóc
empordanès de facto. Per als més joves sóc empordanès de mena, i
per als més vells, sóc un foraster de can fanga que ha vingut a
corrompre la terra. Per la resta d'Espanya sóc un català
separatista. I tenen raó: defensaré fins a la mort la idea d'un
Empordà independent. Adoro aquesta comarca. No vull que canvii. Sóc
un reaccionari. Ja ho sé. No cal que m'ho digueu.
LEmpordà
està ple de bojos i de malparits. És cert. No n'hi ha més ni menys
que en d'altres contrades, això també cal dir-ho. El problema és
que a l'Empordà es dóna per fet que estem tots grillats i per això
se'ns tracta d'una altra manera. S'ha repetit fins a la sacietat que
la tramuntana ens trastoca. Però els empordanesos tenim síndrome
d'Estocolm amb la tramuntana: ens ha atabalat tant que ja ens
l'estimem. No podríem viure sense ella. Crec que és degut a un fet
simple: ens agrada veure com la pateixen els que vénen de fora.
No
és d'estranyar que milionaris i famosos de tot tipus busquin refugi
en aquestes terres: aquí no donem importància a res. Deixem que tot
flueixi. És una mena de zen empordanès que entronca directament amb
el budisme més ortodox. Saps que has arribat a I'Empordà perquè la
posta de sol tenyeix el cel de colors impossibles, i perquè ningú
no sembla donar li massa importància.
Parlo
de colors i del cel, és clar. No ho puc evitar. La llum de I'Empordà
és única. Sembla que tingui director de fotografia propi. Hi ha
tardes -suposo que és per les meves arrels d'urbanita- que em quedo
assegut admirant el cel, simplement, incapaç d'articular paraula,
com un patètic Stendhal palplantat allí mentre el món avança
inexorable. Aquell cel incandescent de color rosa. No intenteu
fotografiar-lo. No hi ha filtre d'Instagram que pugui superar la
realitat.
L'Empordà
és terra de gent extraordinària; de la mateixa manera que el seu
paisatge i la seva llum són únics, la gent que hi pastura també ho
són. Aquesta terra ha donat prohoms només a l'alçada del decorat
que els va veure néixer, i per això ens afalaga tant el gentilici
"empordanès", una denominació d'origen que va més enllà
del concepte de catalanitat. L'empordanès va per lliure. He arribat
a la conclusió que els empordanesos no són persones: són
personatges. Protagonistes d'una
novel.la
èpica que s'escriu a diari i on no hi passa absolutament res.
Si
l'empordanès no fos tímid, aquesta comarca estaria farcida de
genis. De fet, ho està. Però romanen tots a casa, esquivant l'ull
foraster, gaudint de la calma genuina d'aquesta terra. Donem gràcies
a Déu. O a qui sigui...